El trastorn d’acumulació es caracteritza per l’excessiva acumulació d’objectes, estris, escombraries o l’incapacitat per eliminar el considerat inútil o aparentment sense valor, interfereix en el desenvolupament normal (personal, professional, econòmic, familiar i social) de la persona afectada, causant-li un significatiu estrès. El grau del desordre i la magnitud de l’ocupació dels espais habitables és el factor que més clarament posa de manifest el grau de deterioració d’aquestes persones.

Fins a l’any 2012 el trastorn d’acumulació s’ incloïa al DSM-4 com un símptoma més del trastorn obsessiu compulsiu; en l’actualitat ha passat a constituir-se com una entitat independent anomenada trastorn d’ acumulació al DSM-5. Tanmateix l’ICD- 10 no inclou aquest trastorn. L’aparició i la gravetat del trastorn d’acumulació s’ha lligat a l’experiència d’esdeveniments traumàtics tant en la infància com en la vida adulta.

La seva característica principal és la impossibilitat de desfer-se de possessions. Els objectes que més freqüentment s’acumulen són diaris, roba vella, borses, llibres i papers de treball. Per al diagnòstic no és una condició que els elements que s’acumulin siguin de poc valor, també pot ocórrer amb objectes de molt valor. Les persones amb aquest trastorn atribueixen la seva incapacitat de desprendre’s de les coses a la seva utilitat, al seu valor estètic o al valor sentimental. El resultat és una acumulació desorganitzada de possessions que compromet l’espai del lloc on es viu, impedint la seva permanència en aquest lloc. Aquesta situació genera angoixa i compromet l’àrea social, laboral o altres importants esferes de les relacions del pacient, incloent la seguretat i la salut pròpia i de les persones que viuen al voltant.

En aquest document es descriu aquest trastorn i el seu impacte en la salut pública, es presenten els criteris diagnòstics, tant del trastorn com de la gravetat de l’acumulació, i el seu abordatge multisectorial.